La fine della lotta armata nel Paese Basco1. Luis Maria Goicoechea su www.catalunyareligio.cat


(Luis Maria Goicoechea / Vitòria-Gasteiz – CR) El “cessament definitiu” anunciat per ETA és una bona notícia. Respecte al comunicat, es pot parlar del que falta, del que sobra, dels dolors i perquès acumulats durant tants anys. És una bona notícia pel que tanca i pel que obre. Només cal veure la televisió, escoltar les ràdios, veure les portades i les pàgines de la premsa del dia després per adonar-se que la novetat del moment ha quedat registrada per la història.

L’Església Basca ha fet camí dins d’aquesta societat. Ha conviscut amb un pluralisme ampli respecte a temes interns a la pròpia església i, potser més que altres esglésies, amb un divers ventall de visions polítiques, totes elles d’alta intensitat. També sobre el que les nostres esglésies han fet o han deixat de fer per la pau, hi ha veus diferents.

Subscric plenament el que van dir el 2005 pels nostres bisbes. Entre els Signes encoratjadors assenyalen: “Així, la pacificació d’aquestes terres, marcades per llargs enfrontaments; sacsejades pel terrorisme, testimonis de la vulneració de drets humans individuals i col·lectius; solcades per sensibilitats polítiques molt diferents; poc treballades pel diàleg entre els partits…, ha estat preocupació constant i activa dels responsables eclesials i de molts cristians. L’anhel d’una pau estable i justa és molt intens i molt estès en la comunitat catòlica” (Renovar evangèlicament les nostres comunitats cristianes. 2.1.1.)

Un sacerdot llatinoamericà, que porta uns mesos entre nosaltres, es feia ressò de l’evangeli del dia en la missa d’aquest divendres, 21 d’octubre, “saber entendre en quin temps esteu vivint…” (Lc 12, 54-59). Ens deia que li ha cridat l’atenció com al País Basc la paraula “reconciliació” no només és una cosa per a ús intern de l’Església, sinó que forma part d’un vocabulari i una tasca dins de la societat civil. Ho assenyalo per deixar clar que no comencem de zero, que l’església i la societat basca han treballat per la pau i la reconciliació. Tenim en la memòria iniciatives reconciliadores, petites i grans. Elles poden inspirar la nostra agenda pròxima. Queda, però, feina per a tots: per a cada persona i per al conjunt de la societat civil, institucions públiques i privades, partits, mitjans de comunicació.

Suggereixo camins possibles per a les nostres Esglésies: Podem contribuir a que les diferents memòries que conviuen entre nosaltres construeixin relats cada vegada més inclusius. Les raons, els somnis, els dolors, les absències dels “altres” també han existit. En aquest recorregut, la nostra pròpia experiència i la de tants països ens pot servir de referència i estímul. Els relats poden ser pregària, silenci, escolta, mirada, música, dansa, cinema, escrits, pintura, esport,… Les fibres de l’ànima són infinites.

Amb el meravellós món simbòlic que compartim en les nostres comunitats, amb la fe provada de tants cristians i cristianes provinents de ribes tan distants, podem oferir a la nostra pròpia Església i a la nostra societat gestos sanadors que il·luminin els nostres passos.

En uns casos, la iniciativa serà de la comunitat eclesial (parròquia, diòcesi, congregació, grup). En d’altres, poden ser iniciatives personals, familiars, d’un poble, d’un barri, d’una ciutat, d’un col·lectiu (educadors, periodistes, organització de joves, de jubilats …) i aquí ens tocarà ser-hi. I un espai propi per a les víctimes. Són possibles grans passos i sempre quedaran peces sense arribar a encaixar del tot. Però fins el llenguatge pot ser sanat i ser sanador. Sense pressa, ni empènyent a ningú, perquè “la història, la memòria i l’oblit” (Paul Ricoeur) ens fan percebre que el perdó és moltes vegades difícil, però és per aquí, lentament, per on anirem elaborant una memòria reconciliada.

Luis Maria Goicoechea
Rector del Seminari Diocesà de Vitòria i

Consiliari Internacional de Pax Romana – MIIC

Leave a Comment